Vista des de Sagunt, la Vall de Segó és una immensa catifa verda de tarongers i un laberint de séquies. Una terra regada per les aigües de la font de la Vall de Segó, coneguda com de Quart.
Cap a la mar, trobem els últims bancals de terra, que abans eren aprofitats pel cultiu de l’arròs; eixes marjals hui en dia els llauradors aguarden fins als mesos de la primavera i l’estiu per aprofitar la saó de la terra i sembrar hortalisses i fruites com tomates i melons, ja que a l’hivern són vertaderes llacunes d’aigua.
La Vall de Segó és una comarca de tan sols vint-i-un quilòmetres quadrats que es troba als límits de les províncies de València i Castelló, entre les muntanyes d’Almenara al nord i el Pic dels Corbs al sud. I pel ponent és tancada pel contrafort meridional extrem de la serra d’Espadà, formant com un arc a la mar Mediterrània, constituint muntanyetes i pujols de naturalesa calcària com la Rodana, als peus de la qual trobem Faura.
Amb la invasió àrab començaren a formar-se en la nostra xicoteta comarca una sèrie d’alqueries conegudes amb el nom de Llogarets, que per la quantitat i la proximitat en què es trobaven es confonien les unes amb les altres. Foren l’Alqueria Blanca, Almorig, La Garrofera, Els Frares i l’Arap. Tots desapareguts abans del segle XIX, però quedant el nom de les partides, segurament al lloc del primitiu emplaçament.
Faura com la resta dels pobles que conformen la Vall de Segó, Benavites, Benifairó, Quart i Quartell són el resultat de la unió de dos o tres d’aquests llogarets en un de sol. Faura és el resultat de la unió amb Almorig, de població majoritàriament musulmana. D’aquesta alqueria encara hui es conserva la plaça major, anomenada plaça d’Almorig, i part del traçat urbà original, tret d’una intervenció urbanística a les primeries dels 80, que la travessa de llevant a ponent. L’actual Pla General d’Ordenació Urbana protegix tota aquesta trama urbana per les condicions històriques que hi representen.
Després de la conquesta, Faura va quedar sota la jurisdicció de Morvedre (Sagunt) i durant l’Edat Mitjana, Faura fou comunitat mixta, habitada per cristians i musulmans fins a la seua expulsió el 1609.
Un estudi, de Jesús Villalmanzo i Jaime Chiner publicat a la revista ARSE del Centre Arqueològic Saguntí, ha posat de relleu que Guillem Martorell, avi de Joanot Martorell, era senyor de Faura i Almorig aproximadament el 1402. En 1406, entre els últims dies de juliol i primers d’agost, els Martorell venen el senyoriu Faura-Almorig a Margarita de Monsoriu. Els seus successors en el domini de Faura abans de l’època de Pere Raimundo Monsoriu.
Per Reial Privilegi de Joan III d’Aragó, el 4 de maig de 1473, Faura es va constituir en senyoriu i fou entregada a la família Monsoriu, a qui va pertànyer fins al segle XVI, en què passà als Vilarrasa, quan els descendents de Pere Raimond de Monsoriu, primer senyor de Faura, s’uniren en vincles matrimonials (l’escut dels Vilarrasa, cinc roses, i l’escut dels Vilarrasa i Vives de Canyamàs, encara hi són al palau). El 1647 Felip IV va convertir Faura en comtat, passant poc després a la família Vives Canyamàs.
Des de 1885 a 1902 va estar fusionada amb Benifairó de les Valls, formant la “Vila de la Unió”. Va ser reducte esquerrà durant la II República i la Guerra Civil, motiu pel qual va sofrir una forta repressió durant la postguerra.
Quasi no queden restes visibles de l’emmurallament que degué tindre la població en els temps d’alqueria musulmana, i que seria modificada en els primers temps de reconquesta cristiana.
Tots aquests segles d’història han deixat importants vestigis que conformen el nostre patrimoni cultural, element de cohesió, d’identitat i de desenvolupament que servix per a unir els lligams de tot un poble.
