AMB ROBA DE MUDAR
BOLERO. D’origen popular andalús, és un ball divuitesc que, partint de l’estructura de les seguidilles, assoleix la categoria de ball cortesà i aristocràtic amb elaborades mudances reglades i creades acadèmicament pels mestres de ball de l’època.
Paral·lelament a aquests boleros de l’alta societat, hi hagué moltes formes populars de boleros en el segle XIX, sense arribar a perdre el caràcter elegant i refinat.
Com a descendents de les seguidilles, els nostres boleros solen conservar l’estructura d’aquelles. El bolero està format per tres parts o cobles acabades en pausa que fan els balladors (El bien parado, paraeta o desplante) mentre la música repetix la tornada (ritornel·lo).
Segons l’ambient i l’època, han variat el moviment més o menys moderat, el caire brillant i lleuger dels salts, el dibuix rítmic sempre ternari i el conjunt d’instruments (originàriament les postisses i la guitara).
LES VALENCIANES. Són una evolució de la jota que sols es dona en un grapat de comarques del País Valencià. Hi ha dos estils: L’U I DOS i L’U I DOTZE.
AMB ROBA DE FEINA
SEGUIDILLES. Cançó ballada de forma estròfica, que és variant més ràpida que el bolero, escrita en compàs ternari 3/4 i 3/8. S’inicia amb un preludi instrumental i un interludi anomenat “falsete” que separa les diferents estrofes. Les seguidilles més característiques són les originàries de la Manxa, de Múrcia, de Sevilla i de València.
Cant i ball d’origen castellà, és el ritme més antic i conegut, i és molt més ràpid que la jota. La generalització de la jota com a ball popular de moda durant el segle XIX provoca l’arraconament de les seguidilles, que, segons comarques, desapareixen totalment o s’integren amb la jota i el fandango, formant el trio d’estils anomenat BALL SOLT, com ocorre en les comarques valencianes situades al nord del riu Túria.
D’entre el conjunt de seguidilles valencianes conservades vives, es poden fer dos grans grups: les seguidilles populars (les torràs, les parrandes, seguidilles llargues, arromangaes...) i de tipus acadèmic o d’escola (de Castelló, del pomell de Carles, les florejades de Requena...)
BALL SOLT. És un costum de les comarques del nord del riu Túria. Es tracta d’ajuntar els ritmes de les seguidilles, de la jota i del fandango, interpretant-ho conjuntament de forma ininterrompuda i formant un cercle. Hi ha excepcions, tant en la coreografia com en l’ordre dels ritmes.
FANDANGO. És un ritme antic. És una dansa cantada, de moviment molt viu, en compàs de 3/4 o de 6/8. Al País Valencià és més conegut amb la denominació "l'u“. Respon sempre al mateix esquema melòdic, participa d'unes característiques harmòniques semblants -no idèntiques- als fandangos de fora de València i es diversifica principalment per la concepció rítmica. L'u és la base per a la creació de la cobla anomenada dotze i u, que s'ha convertit en l'estil de fandango més pretensiós i exaltat del repertori valencià.
LA JOTA. Un dels ritmes més estesos i un dels balls més populars del País Valencià. És menys antiga que els ritmes del fandango i les seguidilles. Data del segle XIX. Aquest ritme és ternari, és a dir, de tres temps, i n'hi ha de diverses classes (de l'u i dos, u i dotze, jota vella, etc). Les jotes ballades presenten una estructura per parelles independents.
La jota valenciana té unes característiques pròpies, té més ornamentació melòdica d’influència àrab i el moviment és més lent. Al País Valencià hi ha diferents variants, entre elles es poden destacar la jota de ronda, que és la que cantaven i ballaven els quintos d'anar al servei militar i també per a rondar les xiques.
